Alejandro Caballero Madrid

La JSC denuncia el golpe de estado en Honduras en contra de su presidente Manuel Zelaya. Llama a un retorno de la legalidad democrática y el orden constitucional lo más antes posible. Las fuerzas armadas no tienen ningún rol que jugar en la política interna de los estados.

En 2001 la Organización de los Estados Americanos tomó el paso importante de aprobar la Carta Democrática Interamericana que comprometió todos sus miembros a la preservación y la defensa de las instituciones democráticas. La Carta fue invocada por primera vez para denunciar el golpe de 2002 en contra de Hugo Chavez y se espera que una combinación de presión externa y oposición popular interna revocara el golpe en Honduras.

Manuel Zelaya propuso convocar un referéndum no-vinculante que estudiaría la posibilidad de convocar una asamblea constituyente para escribir una nueva constitución. La constitución de Honduras es el producto de un clima manifiestamente no-democrático de los 80s, cuando el país fue usado como una base de operaciones para interferencia foránea con la revolución Sandinista en Nicaragua.

Como respuesta a décadas de dominación que tomo la forma tanto de dictaduras militares como de su primo más sutil, el ajuste estructural neoliberal, los pueblos de latinoamérica han rechazado la ortodoxia imperial y han optado por otro camino. El continente nos recuerda que la única alternativa a regimenes basados en la violencia, la explotación, y la injusticia es un giro a la izquierda.

Como JSC, insistimos que las transiciones democráticas y sociales son ambas condiciones necesarias para la creación de un mundo mejor. Las libertades políticas y el sufragio universal pertenecen a las mayores conquistas de las clases obreras. Siguen siendo la formula para garantizar que la inmensa mayoría de la sociedad pueda decidir sobre su propio destino.

Estos derechos solo tienen un contenido limitado mientras que se permite que prevalezca la injusticia económica. En todas partes la concentración de vasto poder económico en manos privados es un obstáculo al progreso colectivo. Como socialistas estamos comprometidos a la destrucción de oligarquías en todas sus formas y estamos en solidaridad con ellos que comparten esta meta.

Dijo Salvador Allende durante su defensa del Palacio de La Moneda que “la historia es nuestra y lo hacen los pueblos.” El avance de la causa social se puede detener momentáneamente pero nunca se puede parar. Nosotros que luchamos para un aumento global de la libertad y la libertad entendemos la necesidad de una denuncia total del golpe militar en Honduras. Las victorias democráticas y sociales en cualquier parte de la tierra son victorias que todos compartimos.

Article d'opinió publicat a TotTarragona.cat 11/06/09

No sóc molt donat a fer anàlisis postelectorals, ja que considero que el millor anàlisis es fer una ullada als resultats i acceptar-los, però els saltets al carrer Gènova de diumenge em van fer pensar en les paraules que dies abans havien pronunciat Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre.

El Sr. Rajoy va aventurar fa uns dies que arribarien als 25 escons i la Sr. Aguirre calculava que seria necessari obtenir 10 punts d’avantatge sobre el partit socialista per encarar amb tranquil•litat les pròximes eleccions generals (aquestes per les quals falten 3 anys i que alguns volen convocar des del 10 de març de 2008).

Una vegada contades les paperetes el PP ha obtingut 23 escons (2 per sota de les elucubracions de Rajoy) i un avantatge de tan sols el 3,72% (molt per sota dels desitjos de Aguirre), així doncs crec que si analitzem les seves afirmacions la seva alegria actual es un clar excés de sobreactuació.

Com deia, quan diumenge vaig veure a Rajoy votar el primer que vaig pensar és que aquest home havia guanyat les eleccions, després em vaig adonar d’una cosa: ell no es presentava, i es que ell tant sols guanya quan no es presenta.

Després mirant i assumint resultats vaig reflexionar sobre la situació i la veritat tenint en compte que Zapatero és el culpable de que tinguem quatre milions d’aturats, de que les famílies siguin a res de trencar-se per deixar avortar a les nenes de 16 anys sense permís patern (una altra fal•làcia) i de malbaratar a mans plenes el querosè dels avions Falcon per les seves taboles electorals... (total que importa la seguretat del president en un país que pateix el terrorisme, segur que cap altre polític de cap partit va utilitzar el transport oficial que té a disposició pel seu càrrec ni va fer ús de la seguretat personal que l’estat els atorga...) doncs tot i això, el Partit Presumpte tant sols ha tret dos diputats més que el partit socialista. De veritat que es per celebrar-ho?

Molts hem treballat amb il•lusió per a que els socialistes guanyessin al PP, però en això ha quedat en una mera il•lusió.

Personalment crec que no es pot demanar un resultat millor donada la situació actual i la que esta caient a nivell econòmic. Amb els milions d’aturats mirant a les urnes, amb els conservadors remuntant a tota Europa i amb les enquestes negant possibilitats als governs de molts països teníem molts factors en contra per aconseguir una victòria. Si un partit al govern amb aquesta situació hagués guanyat les eleccions, tant sols es podria fer una cosa: demanar l’acomiadament immediat del líder de l’oposició.

Crec que ara hem d’assumir aquests resultats, que no podem considerar bons, doncs tant sols són bons quan es guanya o es remunten dades anteriors i no ha estat el cas. El meu anàlisis és que tot i que la ciutadania no considera culpable al govern de la greu situació econòmica, si reclama una actuació més contundent i eficaç per pal•liar-la.

Pel que fa als triomfadors de diumenge, crec que som davant un cas de triomf que pot confondre als triomfadors. Tinc la intuïció que mai un triomf fou tan clar pròleg d’una derrota. Estan contents perquè han guanyat per el mínim quan ells mateixos deien que podien guanyar per deu punts.

I té la seva lògica això que deien i no la té que estiguin tant contents amb 3,72 punts d’avantatge. I és que amb la lògica de culpabilitzar al govern de la crisis internacional emprada per l’oposició espanyola el que no s’entén és que el PP no guanyi per uns deu punts de diferència. És més comprensible que es castigui al govern si és que hi havia que castigar-lo, tot i que com ja deia abans personalment entenc que la ciutadania no ho acaba de veure tal i com al PP ho ven doncs dos diputats de avantatge és molt poca cosa, i més davant les acusacions de culpabilitat davant la crisis que s’han rebut.

Però com que m’agrada el fair play reconec la victòria dels populars i els felicito per l’èxit. Tots hem d’entendre que es un triomf d’ells, però el socialisme a Espanya no ha d’estar trist, el que ha de fer es preparar-se per continuar treballant, el primer que ha de fer es liderar el grup socialista europeu doncs és el partit socialista que millors resultats ha tret en aquestes eleccions de tots els països de la UE.

A més com tot té bones noticies, la millor es que al PP no es farà cap moviment per substituir a Mariano Rajoy, de moment. I dic de moment perquè encara queden algunes qüestions per resoldre: Aquest resultat obtingut pel PP és suficient per que Marino arribi a les pròximes eleccions com a candidat del seu partit?, L’ascens de Mayor Oreja, de la facció San Gil, Aguirre, Aznar ... contraria a Rajoy, pot provocar una major involució cap a l’extrema dreta al PP? ...

Rajoy de moment continuarà arrossegant vestits i espionatges. Rajoy tindrà que aguantar pressions de la seva extrema dreta amb cara d’alegria i fins i tot d’eufòria. Rajoy potser s’arriba a creure que aquestes eleccions han estat les internes del seu partit o unes generals.

Per últim els triomfadors han de recordar que quan els ciutadans saben que el seu vot no es tradueix en poder, voten d’una manera i quan els ciutadans saben que el seu vot significa poder concret ho fan d’altra. I a Espanya aquestes eleccions poden ser semblades però no iguals.

Jo com socialista estic amb un xic de felicitat, a Tarragona i Catalunya hem guanyat i bé. I a la resta de l’estat si aquesta victòria serveix per consolidar a Rajoy m’alegro, es veritat estic encantat de que Rajoy gaudeixi d’aquesta victòria del seus companys, doncs el triomf de Rajoy em sembla que em permetrà anar preparant la celebració de una nova majoria socialista en les pròximes eleccions generals, que li farem sóc un optimista.

Article publicat a TotTarragona.cat

Mira que poques coses de la dreta em sorprenen (son tan previsibles que avorreixen), però el que tinguin la barra de dir que abaratint els acomiadaments es produirà menys atur em fa quedar bocabadat... com poden ser tant hipòcrites... si pagant (poc, però pagant) per acomiadament fan a la gent fora, si fos gratis tothom pot imaginar-se que passaria.

Personalment sóc totalment contrari a les mesures que en les darreres setmanes ha anat predicant el PP sobre la flexibilització del mercat laboral i la seva possible reforma.

I crec que s’ha d’explicar i alçar la veu per denunciar la realitat de les propostes del PP quan parla d’una reforma laboral. I es que aquesta reforma no és altra que la del abaratiment del acomiadament i la reducció dels drets laborals, tot posant al punt de mira als treballadors i treballadores a l’hora de pagar una crisis econòmica que ells no han provocat.

Aquestos del PP són el que no hi ha, perquè ja em diran com poden tindré la barra de volgué “solucionar” la crisis aplicant les mateixes receptes neoliberals que ens han portat a la situació actual i a més fent pagar la factura de la crisis al mercat laboral, quan aquesta crisis ha estat creada pel sistema financer que representava les seves tesis econòmiques.

Clar que del partit que va “assegurar que a Irak hi havia armes de destrucció massiva” i que allò del Prestige “eran cuatro hilillos de plastilina” (encara que soni a tòpic fàcil) tot es pot esperar, fins i tot que quan el seu president honorífic diu que el mercat laboral espanyol és rígid, tots els corifeus del PP surtin a defensar-lo davant els mitjans de comunicació sense fissures i sense canviar una coma de allò expressat pel seu “gran líder cabellut”, alhora que diuen que defensaran als treballadors.

I em pregunto: com poden posar-se en el paper de defensor de la classe treballadora, quan diuen molt i molt alt que volen que fer fora de la feina als treballadors i treballadores sigui gratuït, que treballin més hores i que congelin o disminueixin els sous. Com poden dir que defensen a la classe treballadora quan plantegen disminuir la despesa pública, es a dir la despesa social o el que es el mateix els diners que han de servir per cobrir l’atur i les ajudes que han de rebre aquells que més ho necessiten, això si a la vegada que plantegen baixades d’impostos, el que significa encara retallar més la despesa, també la social.

Com s’atreveixen a parlar de defensar la classe treballadora aquells que tant sols miren per la permanència del sistema econòmic que ens ha portat fins aquí. Aquells que no han fet ni una proposta social, aquells que sense remordiments plantegen: que paguin la crisis els treballadors, que sigui més fàcil acomiadar-los i que es retallin els seus drets.

Això si que no, per aquí no passem, d’aquesta crisis se surt per l’esquerra o no se surt, o es fa millorant el nostre sistema productiu i invertint diners per modernitzar la nostra industria o no es surt... i sobretot no es surt fotent al carrer a la gent com estan aprofitant moltes empreses per fer... no es surt amb les mesures de la patronal i del seu president. I no es surt culpant al govern del que han fet els empresaris amb les tesis econòmiques del neoliberalisme imperant.

Si sortim és fomentant la orientació i formació laboral, proposant prorrogues i moratòries hipotecaries, fent deduccions anticipades al IRPF, facilitant l’accés a l’habitatge, donant ajudes a la contracció de joves, fomentant el contracte fix... per cert totes aquestes són propostes del govern socialista... i a l’espera d’alguna proposta social per part del PP.

Hi ha dos opcions davant la crisis: el discurs socialista, al costat dels treballadors i dels autònoms, junt a les persones de rentes més baixes, amb mesures d’ajuda, de incentiu empresarial a la contractació, de formació i de recolzament al pagament de l’habitatge familiar... i el discurs de la dreta, més preocupada en retallar drets a la majoria i en mantenir els comptes de resultats de les empreses, els contractes blindats i els paradisos fiscals, que d’aportar solucions de recolzament a les famílies i els ciutadans que més ho necessiten davant d’aquesta crisis.

El que toca es recordar-li al Govern Socialista, que el socialisme no és tant sols un nom és una forma de fer i plantejar les realitats i solucions.

El socialisme es l’herència de molta gent que ha lluitat per extingir les injustícies socials i ara davant el sonor fracàs del sistema econòmic plantejat pel neoliberalisme des de els anys 70 és el moment de agafar embranzida i ser valents plantejant un canvi d’aquest sistema tant injust que permet que uns pocs s’enriqueixin a costa del treballs dels que menys tenen.

Salut i Socialisme.